Introducció
La descalcificació és un procés crucial en histologia que implica l’eliminació d’ions de calci del teixit ossi per permetre la creació de seccions primes per a l’examen patològic. Aquest procés és necessari perquè la presència de calci pot dificultar el tall i la taca del teixit ossi, comprometent potencialment la qualitat de les diapositives histològiques.
La descalcificació s’utilitza habitualment en el diagnòstic i l’estadificació de diversos càncers, inclosos els de mama, de pròstata i de pulmó, que sovint fan metàstasi al teixit ossi. També és essencial per a l’avaluació precisa de limfomes, leucèmies i altres afeccions que afecten la medul·la òssia.
Mètodes de descalcificació
Hi ha dos mètodes principals de descalcificació: químic i quelant.
Descalcificació química
La descalcificació química implica l’ús d’àcids forts, com l’àcid nítric i l’àcid clorhídric, per dissoldre les sals de calci i eliminar-les del teixit. Aquests àcids funcionen ràpidament, però també poden danyar la morfologia dels teixits delicats i afectar negativament les proves auxiliars posteriors, especialment si es requereix una anàlisi d’ADN o ARN.
L’àcid estomacal és un agent descalcificant químic més suau que és menys perjudicial per als teixits en comparació amb els àcids nítric i clorhídric. Tanmateix, també té una acció més lenta, cosa que pot allargar el procés de descalcificació.
Descalcificació quelant
La descalcificació quelant utilitza agents com l’EDTA (àcid etilendiaminotetraacètic) per unir-se als ions de calci i eliminar-los del teixit. L’EDTA és un mètode més suau en comparació amb la descalcificació química, i és menys probable que danyi l’ADN i l’ARN, el que el fa adequat per a proves moleculars posteriors.
Escollir un mètode de descalcificació
L’elecció del mètode de descalcificació depèn de diversos factors, com ara el tipus d’espècimen, la velocitat de descalcificació desitjada i els requisits específics d’assaig aigües avall.
Per a mostres que requereixen una descalcificació ràpida, com les necessàries per a un diagnòstic urgent, es pot preferir la descalcificació química amb àcids forts. Tanmateix, si la preservació de la morfologia dels teixits i els àcids nucleics és crucial per a les proves posteriors, la descalcificació quelant mitjançant EDTA és una millor opció.
És important tenir en compte que diferents laboratoris poden tenir els seus propis protocols de descalcificació preferits en funció del seu flux de treball específic i dels tipus d’exemplars que reben.
Impacte de la descalcificació en la tinció
La descalcificació pot tenir diferents efectes sobre la tinció, depenent del mètode utilitzat i dels anticossos o taques específics emprats.
Immunohistoquímica (IHC)
L’IHC és una tècnica àmpliament utilitzada per identificar proteïnes específiques en seccions de teixit. Alguns estudis suggereixen que la descalcificació pot millorar la tinció d’IHC facilitant la penetració d’anticossos, mentre que altres indiquen que pot disminuir la intensitat de la tinció, especialment per a certs anticossos.
Es recomana validar els assaigs d’IHC en teixits descalcificats per garantir que els resultats de la tinció siguin fiables i reproduïbles.
Marcadors predictius
Els marcadors predictius, com ara ER/PR, HER2 i PD-L1, són crucials per guiar les decisions de tractament en diversos càncers. Aquests marcadors sovint s’avaluen mitjançant IHC, i és essencial assegurar-se que la descalcificació no afecti negativament la seva tinció.
Els fabricants de proves de marcadors predictius aprovades per la FDA generalment recomanen no realitzar aquestes proves en teixits descalcificats. Tanmateix, si la descalcificació és inevitable, s’aconsella validar els resultats de la tinció per demostrar que són comparables als obtinguts a partir de teixits no descalcificats.
Histoquímica enzimàtica
La histoquímica enzimàtica s’utilitza per detectar enzims específics en seccions de teixit. La descalcificació àcida pot inhibir la tinció de certs enzims, com les esterases i la TrAP, mentre que la descalcificació quelant amb EDTA no sembla tenir aquests efectes adversos.
Prova molecular
Les proves moleculars, inclosa la harbortització NC2, la citogenètica i la FISH (hibridació fluorescència in situ), requereixen la preservació dels àcids nucleics al teixit. Els àcids forts utilitzats en la descalcificació química poden degradar els àcids nucleics, comprometent la precisió d’aquestes proves.
La descalcificació quelant basada en EDTA és generalment preferida per a mostres destinades a proves moleculars, ja que minimitza el dany als àcids nucleics.
Validació i Informes
La validació és crucial per garantir que la descalcificació no compromet la precisió i la fiabilitat dels resultats de la tinció, especialment per a proves crítiques com ara marcadors predictius i proves moleculars.
La validació consisteix a comparar els resultats de la tinció obtinguts dels teixits descalcificats amb els de teixits no descalcificats utilitzant els mateixos anticossos o sondes. En general, es considera acceptable una taxa de concordança d’almenys el 90%.
És important informar dels informes de patologia que el teixit s’ha descalcificat i que qualsevol prova realitzada al teixit descalcificat ha estat validada o pot tenir limitacions a causa de la descalcificació.
Conclusió
La descalcificació és un procés essencial en histologia, que permet la preparació de seccions primes del teixit ossi per a l’examen patològic. L’elecció del mètode de descalcificació depèn dels requisits específics de la mostra i de les proves aigües avall que es realitzaran.
Comprendre l’impacte potencial de la descalcificació en la tinció és crucial per garantir resultats de diagnòstic precisos i fiables. Els estudis de validació són essencials per demostrar que els resultats de la tinció obtinguts dels teixits descalcificats són comparables als dels teixits no descalcificats.
Mitjançant la selecció acurada del mètode de descalcificació adequat i la implementació de procediments de validació rigorosos, els patòlegs i els professionals del laboratori poden garantir la qualitat òptima de les diapositives histològiques i la interpretació precisa dels resultats de la tinció, contribuint finalment a una millor atenció al pacient.
